Finalment, i per sort, un bon dia Déu va tenir la possibilitat de fer una pel·lícula en condicions. Va reunir vells amics i gent a la que admirava per reunir-los en un magatzem, a cadascun els va repartir el paper que els hi tocava i a alguns el seu color. El resultat no deixava indiferent, això si, tothom es tocava l’orella. Ens va permetre descobrir grans actors desconeguts per la majoria com en Tim, l’Eric o en Michael, sense oblidar el gran Harvey. El resultat va ser la primera obra mestra.
Des d’aquell moment les coses se li posaven més fàcils, ara ja era algú i quan ets algú ... $$$$$. Feia temps que havia escrit una história amb retalls d’aquí i detalls d’allà. Hom pot pensar que es molt fàcil copiar alguna cosa o destrossar-la. Però Déu amb el seu do va crear una obra d’art, fins i tot igualant o superant la seva primera obra (qüestió de gustos). Ara a més, no només confirmava i engrandia la llum de l’Uma i en Samuel, si no que ressuscitava en John. Fins i tot alguns com en Bruce, en Ving o la Maria donaven les gràcies per haver estat tocats per Déu. En definitiva, la segona obra mestra.
El temps passava, i Déu tocava amb la seva mà per beneir i santificar cosetes. Films de novells i d’amics, episodis, capítols, col·laboracions, fins i tot cedia els guions que d’altres maltractaven. Però no aportava res nou. Les males llengües deien que desconfiava de tenir un tercer cop de sort, i que no s’atrevia amb res més.
La Pam, en Robert i en Samuel tenien el plaer de protagonitzar la tercera obra mestra, molt més madura i treballada, menys explosiva però amb més classe. Un nou regal per als sentits.
El temps es tornava a allargar, però sabíem que valia la pena esperar, com ja ens havia demostrat, ningú es posava nerviós, només impacients.
Déu, sempre ha demostrat ser molt amic dels seus amics i tenir paraula. Li va prometre a la ballarina Uma una pel·lícula només per ella amb un ball molt més violent i grogós. La quarta obra mestra va arribar en dues tongades, però valia la pena no retallar-la. En David (el de l'armari), la Lucy o la Daryl eren alguns dels privilegiats beneits.
Molta gent desconeixia la Zoe. Participava a la quarta, però no la veiem. Era la doble de l’Uma a les escenes perilloses (no es com en Jacky), i durant la gravació va patir un accident. Déu li va dir que no es preocupés que ella tindria la següent. Amb el desgastat Kurt de protagonista i una sublim Zoe, es va aconseguir una pel·lícula incompresa i maltractada, però immensa i sensacional alhora. Sap greu que molta gent no l’hagi sabut gaudir ni entendre, molts no s’han atrevit ni a veure-la, però no per això deixa de ser la cinquena obra mestra.
Tots sabem o pensem que la vida es un circ. I per tant, a Déu li agrada allò del més difícil encara. Va dur a terme, en un temps rècord i precipitat, un nou film. Ens va dir que agafava un tall de la història mundial per fer una pel·lícula no històrica que ens donaria el que la gran majoria volíem. Sort que ho deia Déu o hauríem pensat malament. Novament va agafar actors coneguts, desconeguts, històrics, homenatjats, amics,... quin gran Cristoph (sense en Rex), quina gran Mélanie (no us recorda molt a la Mira), quin gran Daniel (en Salvador!!) i entre molts d’altres, destacar en Brad, demostrant que quan un bon actor es tocat per Déu no falla mai. Déu ens regala 150 minuts d’orgasme mental, de patiment, d’humor, d’intel·ligència, de paraules, d’imatges,... de la sisena obra mestra. Això si, com totes i cadascuna de les obres mestres que ha creat té un punt negatiu: que s’acaba!
Per sort, ja falta menys per la setena obra mestra.
Epíleg
L'obra de Déu només es pot ordenar cronològicament, la resta d'escales serien injustes o excessivament subjectives. L'únic realment important es la seva existència.
Actualitzaciò 12/12/12 : Ha trigat però ja falta poc...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada