Llegeixin i entenguin el que vulguin!

Massa temps veient com la nostra ciutat s’empobreix, i no parlo de diners.

Alguns no ho veuen, al contrari, ens fan creure que tot va bé i és normal.

Res més lluny de la realitat, nefasta mobilitat, pàrquing zero i manca de sentit.

Tots ho patim, els locals i els turistes, aquells que marxen amb un record nefast.

Alguns no ho veuen, al contrari, es vanaglorien d’una ciutat que desapareix.

Pot ser ja hem fet tard. El mal és gros i té difícil solució. Però demà encara més.

La vida dels figuerencs és un infern. Problemes Socials, culturals, higiènics...

Escric això a nivell totalment particular i individual, accepto les conseqüències.

Girona, la ciutat que no m’agrada i creix inversament proporcional a naltros.

Ara, no parlava pas del circ, que és culpa de la tramuntana!

Molts intentareu encertar de quin lloc de Figueres és la foto. Sense dubtar-ho.

Ara és l'hora. Per a Catalunya si, per a la nostra ciutat, no, hem perdut el tren.

Radicalment el tren ens ha passat per sobre, tot i el pas a nivell que aguantem.

Xip, xap, plou i ens cau la Rambla, crema l'Albera i demanem que ens paguin.

A la tv per drogues, vidents exhumadores, vagues nadales o regidors detinguts.

Carrers morts, carrers bruts, carrers intransitables, carrers buits, carrers plens.

O per una cosa o per l'altra, no l'encerten mai, i ja fa massa anys que ho patim.

Líders diferents, tonalitats variades, però els mateixos mals per a qui paga.

Llum, necessitem més llums, no parlo d'electricitat, ni de la cara, normaletes. 

O les coses comencen a canviar aviat o a part de no millorar, empitjorarem.

No és fàcil trobar solució, però jo, veig un primer pas important per començar.

Segurament és allò que tots ho saben però ningú s'atreveix, ni vol fer-ho.

[Per ser llegit en pantalla gran, no crec que els del mòbil ho enteneu igual]

Càlculs a la figuerenca...

No! Quan parlo de càlculs a la figuerenca no em refereixo a pedres al ronyó de ningú, faig referencia als estudis de mercat que realitzen alguns festivals i esdeveniments que gaudim i patim a la ciutat, que donen a llum  titulars lluminosos sobre el retorn econòmic  que “beneficia” la ciutat.

Si! Ara mateix parlaré del Festival del Circ.

Primer de tot confessar que m’agrada molt el Circ, he assistit amb tota la família, pagant, cada any a una de les representacions gaudint-ne de molt a menys al llarg dels anys. Per tant no em considero una persona contrària al Festival del Circ, a l’hora que amb molts dubtes i ombres respecte al projecte museístic.

Amb aquest escenari passo a comentar la raó de la crítica. Els càlculs. El govern municipal ens va vendre aquest titular:

“El darrer Festival Internacionaldel Circ de Figueres va generar un impacte d’1.400.000 euros a la ciutat segonsun estudi municipal”

Ep, segons un estudi encarregat a la consultoria Baldrick i Munitz (ostres, us en recordeu de l’Escurçó negre?). Tot el meu respecte per ells, al igual que per els que fan les enquestes a peu d’urna o els que compten la gent de les manis. La meva Diplomatura en Estadística ja em va deixar les coses clares.

Res, que anem al gra, que una part important d’aquest estudi l’obtenen amb les enquestes que fan a la gent que assisteix a les representacions, i a mi em van enquestar, i tot aquest rotllo era per explicar com va anar l’enquesta que diu que Figueres rep molts calers dels assistents al Festival del Circ:

Enquestador (E)   Jo (J)

E – Que li puc fer unes preguntes?

J – Si, hi tant!

E- És la primera vegada que ve al Festival?

J – No, vinc cada any, sóc de Figueres.

E – Quantes nits passarà a la ciutat?

J – Sóc de Figueres... nits?

E – A part de l’entrada, té previst alguna altra despesa?

J – No ho sé, pot ser unes crispetes.

E- I fora del circ, en total quant gastarà?

J - Res...

E – Però be deuen haver dinat avui, no?

J – Si, a casa.

E – Així, com son quatre diríem uns 40 euros, no?

J – Diria que no tant, et dic que hem menjat a casa.

E – Però entre les crispetes i tot, uns 40 euros, no?

J – Posa el que vulguis...

E – Moltes gràcies per la seva col·laboració.

Ho recordo força bé pq em va marcar. Segurament m’he estalviat algun renec, però va anar a així. Sempre critico els enquestadors i el biaix que contamina qualsevol enquesta, estudi o el que sigui. I sobretot les coses cuinades.

Hi torno. Confesso que m’agrada molt el Circ, no estic en contra d’EL Festival del Circ i crec que Figueres ha de tenir UN Festival de Circ.

Sí al Pressupost de Figueres...

La ciutat no pot continuar paralitzada, portem massa anys sense rumb i a disposició d'uns pocs. I si un pas és acceptar un pressupost que s'allunya de l'ideal però que alhora, millora molt el que volien presentar, doncs ben fet.

Teníem serveis tècnics sense recursos, entitats sense disponibilitat econòmica i actes com els de la capitalitat de la sardana en perill, només per la manca d'entesa dels partits polítics, els seus partidismes i les seves disputes internes. L'aprovació del pressupost no ens deixa en una situació per tirar coets, però de ben segur la millorarà.

No hi estem acostumats, però a part de saber governar s'ha de saber "no governar". Molt més difícil. Oposició no és sinònim de NO, encara que ho sembli, i la ciutat ens necessita a tots. Una part molt important de l'Ajuntament són els 21 regidors, i més ara que l'equip de govern, de manera incomprensible, és de cinc persones (pięć, 5, cinco, five, cinq, fünf, öt, пять, 五,...). Intentem entre tots evitar que ens enfonsin encara més la ciutat, aportem coherència, dignitat i esforç.

Figueres no és la que era, Figueres deixa molt que desitjar, Figueres està bruta, Figueres perd el tren, Figueres està plena d'incívics, Figueres... si ja ho sabem, Figueres és criticable, però si no hi fem res més que criticar i seguir la via del NO, seguirem per la carretera unidireccional de les majories absolutes, els mals pactes i dels senyors feudals.

Defenso fermament la decisió presa per l'assemblea local d'Esquerra Republicana de Catalunya d'aprovar el pressupost esmenat, i per aquesta raó he rebut pals i crítiques abocant al passat. També n'he rebut agraïments que parlaven de present, però sobretot de futur.

Una miqueta més?

Fa un parell de dies vaig publicar un escrit sobre l'opció de veure el got mig ple, d'estar contents amb el que tenim i assolim, conformar-nos amb objectius realistes. En vaig rebre força "likes", segurament algun era d'aquells de sèrie... també s'agraeixen! La idea inicial sortia del viscut a les arribades de les exitoses curses figuerenques, però uns dies abans, en una conversa amb un jove empresari local també em va fer adonar del perill del conformisme. 

Podem estar contents aconseguint objectius a la nostra alçada però, si ningú va una mica més enllà, la societat està condemnada a la mediocritat. Cal trobar l'equilibri entre l'onanisme i la bogeria. Grans triomfs i esdeveniments de la història han nascut d'idees a priori condemnades al fracàs. Allò del "Qui no s'arrisca no pisca"... i alhora... "Qui juga amb foc es crema!". Tant si parlem de persones, d'empreses, de ciutats,... 

Com en el conte de la vaqueta taoista, que ens ha recordat aquesta setmana el capítol de Merlí, on la família era feliç conformista amb l'animal i també ho era descobrint les seves noves aptituds i qualitats, l''empresari figuerenc feia èmfasi en aixecar el cap després del fracàs, tornar a començar i moltes vegades més jugar-se-la. Si surt bé: "Era fàcil", si surt malament: "Que es pensava aquest". Sense oblidar que com més alt puges, més forta és la patacada.

Amb el conformisme encara aniríem en carro, faríem senyals de fum o l'esperança de vida no arribaria al mig segle. Gràcies a alguns bojos, el mòbil que tenim ja està passat de moda, passar dels 100 anys no és cap bogeria (eh Kirk!) i segurament algun dia els humans trepitjaran realment la lluna! Amb aquests exemples sempre hi haurà qui hi trobi avantatges i qui hi vegi inconvenients. Per alguns millor no evolucionar tant, ja estàvem bé abans, però si poden llegir aquest escrit: és gràcies a molts bojos!

Veiem el got mig ple, please!

El passat dia 4, amb motiu de la Mitja Marató de Figueres i la setmana anterior amb la Cursa de la Dona, de les que vaig poder gaudir com a espectador, vaig reafirmar una vegada més allò que som i serem més feliços amb el got mig ple!

Hi havia gent que es sorprenia del fet que un atleta que arribava vint minuts després del guanyador es mostrés més satisfet, alegre i feliç. No es tracta de la gesticulació o empatia individual, sinó de l'objectiu de cadascú. Els guanyadors triomfaven per un dia, alguns per un dia més, mentre que d'altres superaven la seva marca personal, per tant era un triomf de vida, i encara més pels que la seva única fi era acabar la cursa, era igual doblar el temps o ser el darrer, només de travessar la meta el sentiment feia caure llàgrimes.

Hi havia qui corria en parella, qui ho feia en grup, qui va empènyer durant tota la cursa la seva filla, qui agafava els fills els últims metres per fer-los junts,... es destacava als més jovenets i molt al més vetarà, un esportista de 79 anys, que als primers metres alguns somreien quan ocupava els darrers llocs i al final, al seu ritme constant, arribava molt ben posicionat sumant-ne una més.

Qui no estava content, era per què no volia, i això és el que ens passa a la vida. Si ens deixen fer, som conscients d'on podem arribar i utilitzem la coherència com a camí: la vida serà més fàcil.

HAN MORT EL LLOP!!

És molta la gent que ha acusat els cupaires d’amateurs, immadurs o poc preparats des del seu renaixement municipalista de ja fa alguns anys. Personalment, al haver tingut la oportunitat de viure alguna cosa des de dins, sempre ho he negat. Estan molt més preparats i són molt més polítics que molt que viuen del tema. Són pencaires, espavilats i no els mouen els diners.

En tots els partits els candidats es substitueixen quan la cosa està cremada i els hi costa temps i ganes trobar-los. La Cup va sorprendre tothom canviant-los per ideari, havia demostrat una facilitat desconeguda i inesperada per alguns per saber trobar recanvis amb cara i ulls, tot i que ara siguin el dimoni per a molts.

Curiós però pels anti-sistema el seu sistema pot haver estat la seva cicuta.

En el moment que els hi tocava fer petita política i només empènyer la furgoneta, han decidit tirar pel dret i fer gran política, POLÍTICA amb majúscules. Han mort el Llop! Han matat, políticament, Artur Mas i segurament CDC. A quin preu?

Mas no tornarà a ser President, pot ser ni candidat en unes properes eleccions, i si les eviten buscant una via de sortida amb un altre candidat... serà un zombi, però continuarà mort.

Esquerra, semblaria que fa el paper intel·ligent d’El tercer home, a les properes eleccions s’enfrontarà al mort, i a l’assassí del cadàver i presumpte del procés. Però no serà així, qui se’n aprofitarà serà un partit espanyolista com és Podemos, que ens ofereix un caramel enverinat que la ràbia farà acceptar.

Sóc un anti-Mas però el vaig votar i l’hauria investit per falta d’alternatives i coherencia, sóc ex-militant de la CUP i en renego de les seves sigles i del seu sistema amb coneixement de causa, però no de (tota) la seva gent. Segurament, tot és qüestió de prioritats, i la meva és o era la Independència, i per més que l’slogan sigui que “Ho volem tot”, més val menjar poc i pair bé.

No sé si la Cup es trencarà o no oficialment, però la ferida és dolorosa i difícil de curar, ho tenen més fàcil que altres per recuperar-se, per força i per tossuderia. Molta sort des de la distancia (al sector raonable).

Tot molt bé, però, i Catalunya? Què? Cataluña?