Una miqueta més?

Fa un parell de dies vaig publicar un escrit sobre l'opció de veure el got mig ple, d'estar contents amb el que tenim i assolim, conformar-nos amb objectius realistes. En vaig rebre força "likes", segurament algun era d'aquells de sèrie... també s'agraeixen! La idea inicial sortia del viscut a les arribades de les exitoses curses figuerenques, però uns dies abans, en una conversa amb un jove empresari local també em va fer adonar del perill del conformisme. 

Podem estar contents aconseguint objectius a la nostra alçada però, si ningú va una mica més enllà, la societat està condemnada a la mediocritat. Cal trobar l'equilibri entre l'onanisme i la bogeria. Grans triomfs i esdeveniments de la història han nascut d'idees a priori condemnades al fracàs. Allò del "Qui no s'arrisca no pisca"... i alhora... "Qui juga amb foc es crema!". Tant si parlem de persones, d'empreses, de ciutats,... 

Com en el conte de la vaqueta taoista, que ens ha recordat aquesta setmana el capítol de Merlí, on la família era feliç conformista amb l'animal i també ho era descobrint les seves noves aptituds i qualitats, l''empresari figuerenc feia èmfasi en aixecar el cap després del fracàs, tornar a començar i moltes vegades més jugar-se-la. Si surt bé: "Era fàcil", si surt malament: "Que es pensava aquest". Sense oblidar que com més alt puges, més forta és la patacada.

Amb el conformisme encara aniríem en carro, faríem senyals de fum o l'esperança de vida no arribaria al mig segle. Gràcies a alguns bojos, el mòbil que tenim ja està passat de moda, passar dels 100 anys no és cap bogeria (eh Kirk!) i segurament algun dia els humans trepitjaran realment la lluna! Amb aquests exemples sempre hi haurà qui hi trobi avantatges i qui hi vegi inconvenients. Per alguns millor no evolucionar tant, ja estàvem bé abans, però si poden llegir aquest escrit: és gràcies a molts bojos!