Ens hem d’aclarir,
o volem solucionar la crisi i després ja parlarem de la independència, o volem
la independència que ens ajudarà a sortir de la crisi, o simplement, assumim
amb resignació la crisi i pertànyer a Espanya a l’hora. Una quarta seria sortir
de la crisi i deslliurar-nos del opressor simultàniament però aquesta només
existeix als contes de fades molt i molt antics.
Per tant, tenim tres
opcions, i n’hem d’escollir una i només una, en cas contrari caurem en la
tercera per defecte, i no m’agrada. La gran majoria de la gent que em coneixeu,
per sort meva, segurament també voldreu
descartar directament la tercera via... no?
Personalment, soc partidari
de la segona, de prioritzar la independència per damunt de tot, ja la volia
quan vivíem en un núvol, també durant la crisi dels 90 i crec que quan vaig néixer
l’escenari post-sisquet en dissimulava la necessitat. Però, ara mateix, soc
pessimista i ho veig negre, molt negre.
Mai m’he acabat de
creure la bombolla que es va crear arrel de la diada i els coneguts
esdeveniments posteriors. Tot i que s’havia arribat a un punt al que ni en els
millors somnis o esperances ens hauríem imaginat, i en certs moments era
impossible no deixar-se dur per l’eufòria, la meva poca confiança (o por) en
CiU em frenava. És un partit del que només en recordo les traïcions i mentides.
És un partit que em fot fàstic. També soc molt conscient que si mai es pot
aconseguir l’alliberament de Catalunya difícilment serà sense ells i deixo clar
que, si realment s’hi arribés gràcies a ells, seria el primer a felicitar-los i
si cal posar el seu nom a un carrer o una plaça si els fa il·lusió.
La lectura que vaig
fer del resultat electoral del 25N em va acabar de destrempar i enfonsar en el
meu pessimisme. Independentment que considero un gran resultat el que ha
obtingut la CUP, a nivell global considero que els resultats han donat les
pitjors combinacions possibles pels sobiranistes, espero i desitjo equivocar-me.
I ara arriba el
tema Wert. Una frivolitat incomprensible que s’ha convertit en el centre de l’univers,
i no ho entenc. Si,a mi també em posa de mala llet, ho trobo vergonyós i
criminal, però no entenc com podem destinar tots els esforços a aturar aquest
projecte quan només es tracta d’una llei
espanyola, ... no estàvem a punt d’agafar el camí de la independència? En un
estat independent, la llei d’educació serà la nostra, no la del senyor
aquest!... però es veu que soc l’únic que pensa així i tothom es dedica a
intentar perpetuar una bona llei dins Espanya. Som el que volem i tenim el que
ens mereixem. Que així sigui. Molta sort a Som Escola i a la resurrecció de la
Norma, que ara diu “Que no ens toquin el català”.
Enfonsat en les
tenebres del pessimisme, al fons d’un pou fosc, humit i brut, un pensa que potser
és el moment de fer una escala amb els ossos dels que hem perdut pel camí per
intentar sortir-ne i optar per un canvi cap a la segona opció. De moment,
sembla que ens haurem de centrar en sortir de la crisi, i més endavant ja
tornarem als anhels independentistes.
Per aconseguir la
sobirania tenia molt clar que l’únic camí era la declaració unilateral d’independència,
però com ara hem quedat que es tracta de sortir de la crisi, com ho fem? I, capulles,
no si val dir que necessitem la independència...
PD: La clau és a
les piràmides?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada